La veu de tothom

Moltes vegades, la discussió sobre la ideologia republicana ha comportat diferencies entre els teòrics republicans. Així, la noció de llibertat, la reivindicació del paper de les virtuts públiques, la defensa d'una noció forta de democràcia, han comportat un continu esforç de definició i concreció que, en moltes ocasions, no ha trobat una resposta unànime.

En el que si s'han mostrat units els diferents teòrics del republicanisme es en la necessitat d'oferir mitjans d'expressiu a tots els col·lectius que conformen la societat.

Aquest plantejament troba les seves arrels en el republicanisme romà, on ja es va crear un cos legislatiu bicameral, capaç de representar tots els interessos socials. Aquest bicameralisme es fonamentava en una cambra capaç de representar a la classe senatorial, i una altra destinada a representar al populus. Ciceró ho definia amb la màxima Potestas in populo, auctoritas in senatu, i aquesta esdevindrà la clau del sistema capaç de afavorir l'equilibri i l'estabilitat que no s'havia aconseguit a Grècia. A Roma el plebeus i els patricis restaven units en un govern mixt, ni plenament aristocràtic ni completament democràtic, on en condicions excepcionals es podia veure solaçat per l'exercici absolut de la autoritat, l'imperium.

D'aquest plantejament, extrèiem una conclusió vàlida, encara avui, i es que si no podem garantir la representació dels diversos sectors socials que conformen la nostre societat en el proces de pressa de decisions, es virtualment impossible assegurar que les normes creades per regular aquella societat reflecteixin l'interès comú. Els romans ho van articular de tal manera que es van assegurar que el poble pogués, no prendre les decisions directament, però si gaudir d'un decisiu dret de vet capaç de tombar qualsevol govern. D'aquesta manera, s'asseguraven que el bé comú no fos desatès.

Cerca als nostres dies canals reals de participació sembla feina difícil, la capacitat de vertebrar el interes comú d'una societat complexa com l'actual no es feina fàcil. Peró la complexitat en la resposta i la implementació d'aquesta necessitat d'involucrar el total de la ciutadania no pot trobar-se amb el pasotisme i l'apatia de les institucions públiques, per més anys que portin governant.

Al·ludir a la participació o a la desafecció envers el sistema a causa de la baixa participació electoral sembla un altre símptoma de que no es vol apostar per una efectiva participació de la ciutadania en un projecte comú de barri, poble, ciutat o país; recordar-se el dia després de les eleccions, cada 4 anys, de la importància de la participació no pot ser més que el reflex de l'esgotament en el poder, de la necessitat, no social, sinó partidista de tenir-ho tot controlat i tranquil.

És necessària una clara aposta per la participació i d'això ens em d'ocupar des de tots els sectors de la societat, sense que ningú, i molt menys les institucions públiques del país s'inhibeixin de la seva responsabilitat. En conclusió, cal fer un esforç tots plegats per crear xarxes que donin veu a tots els sector socials, aquesta complexitat social ha de ser la riquesa de la nostra societat, no el seu jou.