Objectiu: 23 d'octubre

- M'agrada córrer. M'encanta!!!

- Només faltaria!!! - pensareu els que hem coneixeu.

Després de 8 maratons, amb les seves mitges i curses de 10 km de pel mig, i tot començant la preparació per la 9enà marató, seria força divertit que ara sortís dient que no m'ho passo bé corrent.

M'agrada sortir a córrer, desconnectar després de la feina a l’hivern, sortir tot corrent per que no s'amagui el sol i poder entrenar amb una miqueta de claror. M'agrada sortir a l'estiu de bon matí, amb la fresqueta, entrenar fort i tot dutxat recrear-me la resta de dia en la feina feta. M'agrada córrer sol, en companyia, però sempre amb el meu iPod. M'agrada córrer per córrer i m'encanta córrer amb un objectiu ben clar al cap, no pensant en el demà, ni en la propera setmana, m'agrada córrer pensant en que tot té un sentit una miqueta més enllà, la propera marató, i fins i tot, la de l'any següent.

He de confessar que soc molt competitiu, des de petit quan jugava amb la meva germaneta a qualsevol joc de taula (als més joves un altre dia us explico que es aixo d'un "joc de taula”) i havia de fer-li trampes perquè no suportava que em guanyes. Ni ella, ni ningú..., en tot cas, millor que em guanyi ella que té molt bon guanyar :P. Ara, de més grandet, he après que ser competitiu hem resulta més positiu si ho canalitzo competint contra mi mateix. No es que m'agradi perdre, que no m'agradarà mai, el que no suporto es perdre contra mi mateix i córrer em permet posar-me cada dia a prova. M'agrada córrer perquè competeixo contra mi mateix, i no hi ha possibilitat d'engany, pots mirar la classificació i fixar-te en els temps de la resta, però tu saps si has fet tot el que podies, tu saps si has arribat bé de forma i si has fet un entrenament correcte. No pots enganyar-te a tu mateix, pots equivocar-te en l'objectiu, pots caure en un excés d'ambició, i evidentment, pots tenir un mal dia, però es molt difícil, com a corredor popular, competir contra qualsevol altre que no siguis tu mateix, ja que la final l’objectiu s’haurà assolit si un ho ha donat tot, més que no pas si ha guanyat al company d’entrenaments o a qualsevol altre corredor.

M'he anat del tema, m'agrada córrer i m'agrada escriure. Soc corredor popular perquè ja fa 5 anys em va arribar a les mans un tríptic d'en Mike Power on directament se'm preguntava: vols córrer una marató?. La meva resposta va ser si, perquè no? perquè jo no podia fer-ho?. Des d’aquell dia em vaig convertir en un corredor popular, un corredor de carrer i competidor de diumenge.

Ja ha plogut molt, (i literalment, veritat Juanma?) de fet, han plogut maratons a les quatre cantonades de la península ibèrica, mitges maratons per tota Catalunya i gairebé una cinquantena de curses de 10 kilòmetres, i ara que tot just començo a preparar la 9ena marató m'han entrat ganes de compartir-ho.

Els meus escrits no tindran res de tècnic, no en tinc la formació, ni faré un anàlisis exhaustiu de curses i materials, no, simplement vull compartir, i qui sap, potser engrescar algú, com en el seu dia va fer en Mike amb mi, a córrer una marató. I com no tot es córrer ja em perdonareu si comparteixo amb vosaltres tots aquells pensaments i vivències que d'aquí al 23 d'octubre se'm passin pel cap.

Com córrer per mi seria impossible sense el meu iPod, aquí us deixo una de les cançons que avui m'ha acompanyat en el meu entrenament de bon matí mentre feia 20 minuts fàcils i els meus exercicis de técnica de cursa:

Nous politics/noves eines

Sembla que se'ns han acabat les idees; com a mínim aquelles idees que en altres èpoques ens treien de les crisis i dels mals moments amb una facilitat que, fins i tot, les feia obvies.

Sembla que s'han acabat els polítics capaços d'articular grans respostes als problemes quotidians de la gent. La retòrica ha deixat pas a creença, fundada en la practica diària dels nostres dirigents, que la bona gestió es la panacea de tots els problemes que ens envolten.

Llegia fa uns dies al bloc de l'Albert Castellanos (http://albertcastellanos.blogspot.com/), de lectura molt i molt recomanable, el seu punt de vista sobre els polítics-gestors, i em sorgia una pregunta en acabar de llegir el seu post: tan descrèdit ens mereix el concepte "política", lloc indicat per encetar els debats que ens fan evolucionar com a societat, que ho hem de basar tot en la simple gestió com a element cabdal de l'actuació dels nostres polítics?

No estic dient que no sigui necessari la gestió correcta de l'esfera pública, es més, crec que aniria més enllà i exigiria que aquesta gestió fos basada en la minuciositat, proximitat i escrupolositat amb la que s'ha de garantir els interessos, i al cap damunt, diners, de tota una comunitat, tingui aquesta la magnitud que tingui, municipi, província, nació, estat...

Però em sembla que basar l'activitat de política d'una comunitat única i exclusivament en la bona praxis gestora, oblidant-se de la funció de dinamització i factor catalitzador de la societat, menystenint la capacitat d'incorporar i articular nous punts de vista, de potenciar i reforçar valors comuns i idees a l'esfera pública, seria caure en el greu parany de la neutralitat política, desvirtuant el propi concepte de "lo polític".

Es evident que ens temps de crisi, com els que corren actualment, un polític no pot parlar de grans idees i somnis llunyans sense enfrontar-se als treballadors que cada dia perden la seva feina o pateixen per el seu futur laboral, amb els joves que no poden accedir al mercat de treball i veuen com les seves oportunitats formatives passen pel sedas de la mercantilització bolonyesa, amb les famílies que es veuen excloses per l'edat i la formació d'aquest mateix mercat laboral, amb aquells treballadors que veuen com el seu futur es veu eclipsat per gegants econòmics llunyans que més d'hora que tard vindran a esclafar el seu lloc de feina amb ma d'obra barata i costos de producció ben minsos.

És evident que cada dia que passa creix la sensació de desafecció d'aquests col.lectius envers una classe política que no dona respostes als seus problemes, i només els parlen de les dificultats i l'incapacitat per trobar les solucions que suposa l'actual model d'Estat, d'economia, de societat, de mercat laboral, etc..

És evident que ens trobem en un moment complicat, i a tot això s'hi suma un greu problema d'estructural de país, la via estatutària a tocat sostre, els municipis i la Generalitat tenen greus problemes de finançament, amb el que això comporta per la seva capacitat operativa sobre els problemes concrets de la gent.

És evident que cal replantejar-se el sistema econòmic, tallar de soc arrel amb la difusió i l'allunyament del poder econòmic real que incideix en les nostres actuacions i decisions diàries, no ja com a país o comunitat, sinó com a ciutadans individuals -o algú no dubte que en la meva decisió de tenir fills no influeix, per exemple, l'estabilitat i el meu futur laboral?-. Cal retornar aquest poder de incidència a la seva màxima proximitat amb l'individu, i de això se'n ha d'ocupar la nostra classe política.

A passat l'hora de la política tradicional, entenent-la com la que s'ha dut a terme fins avui mateix, aquella que basa la seva actuació en un referèndum ciutadà cada 4 anys, i un cop escrutat, es limita a gestionar un sistema que no funciona sense plantejar-se la necessitat de duu a terme profundes transformacions en el mateix.

A arribat l'hora de apropar-se als ciutadans, d'escoltar-los, de fer una política de minuciositat, una política del tu a tu, d'anar a buscar a la gent i escoltar-la, de trobar solucions als seus petits problemes quotidians, de fer-los esdevenir problemes que esdevinguin part de l'esfera que tots compartim; Només amb un procés de involucrament col·lectiu de tota la comunitat es podran trobar respostes i podran articular-se solucions legitimes per a tota la societat.

Cal apostar per una política desinhibida de la gran retòrica i dels grans projectes, cal una política realista, que doni i trobi respostes, que sigui àgil i efectiva, que permeti gestionar el comú i no esdevinguí fre al desenvolupament de tota la societat. Cal apostar per una política que no renuncii als valors, ens cal una política amb projecte i coherència, una política que faci de locomotora de la societat i una classe política que sàpiga alimentar i mantenir aquest tren en la bona via.

Cal fer una forta aposta per una nova classe política acostumada a treballar el dia a dia, una classe política preocupada per la seva comunitat, capaç d'escoltar-la i de buscar respostes. Ens cal una classe política valenta i decidida, una classe política catalitzadora i compromesa amb el bé comú, capacitada per treballar i sempre sumant forces. Cal confiar en aquesta classe política i treballar plegats, cal fer evident aquesta aposta per una classe política, que ja la tenim treballant als nostres municipis i entitats, i que treballa amb la quotidianitat dels problemes dels seus conciutadans i s'enfronta i innova en l'afany de garantir el benestar de tota la comunitat. Cal apostar per les noves eines socials i polítiques que ens apropin a les persones sense defugir el debat de les idees, veritable motor de la societat, i ens facin avançar tot enfrontant-nos als problemes reals de la nostra societat.

Per que dir més????

10.11.2008
Espanya ataca amb Nissan
(Publicat al diari Avui)

Advertia Hayek que quan l'Estat controla la vida econòmica és possible seguir una política de despietada discriminació contra les minories nacionals mitjançant instruments de política econòmica, sense infringir mai la lletra de protecció estatutària des seus drets. Després d'anunciar Nissan-Renault la supressió de 1.680 llocs de treball a les fàbriques de Catalunya, el 38% de la plantilla, per reduir la producció un 43%, i mentre els treballadors es manifestaven a Barcelona, el ministre espanyol d'Indústria es va reunir a París amb el director de l'empresa, però no per tractar dels acomiadaments i de la continuïtat de les fàbriques a Catalunya, sinó d'augmentar un 15% la producció de les fàbriques a Valladolid i Palència. Fóra normal l'actuació del ministre espanyol, encara que bruta, si Catalunya no formés part del seu Estat i tingués un Estat propi i uns ministres que defensessin els interessos dels treballadors catalans, com el ministre espanyol defensa els interessos dels treballadors espanyols.

No és així i els treballadors catalans es troben en la pitjor situació possible, no ja sense Estat que els protegeixi, sinó amb un Estat depredador a la contra. El missatge espanyol a Nissan-Renault, i a totes les empreses, és diàfan: si voleu tancar fàbriques i acomiadar treballadors, feu-ho a Catalunya; no en direm res si a canvi amplieu i creeu ocupació a Espanya, si destruïu teixit industrial i despatxeu treballadors a Catalunya per nodrir d'indústria i ocupació Espanya. Qualsevol reducció i acomiadament de treballadors que hagi de fer una multinacional al món compta amb un país al mapa, Catalunya, que no importa a l'Estat del qual forma part, que no ofereix cap resistència al seu desmantellament, i és per tant el candidat propici.

Josep María Álvarez, secretari general d'UGT-Catalunya s'ha exclamat: "¡Somos tan españoles como el que más!". Però ja s'ha vist que, per a l'Estat, d'espanyols, com d'animals a la granja d'Orwell, hi ha de dues menes: tots són iguals però uns són més iguals que els altres. No falla mai: a l'hora de pagar els catalans són espanyols, però a l'hora de rebre només són catalans, i els ministres espanyols tenen avui el mateix propòsit que fa 50 anys, "ahogarlos económicamente".

Més antiga encara és la sobtada sorpresa de Josep Maria Álvarez. Fa 150 anys s'exclamava el general Prim a les Corts espanyoles: "¿Ha podido creer que los catalanes tienen la condición del perro que lame la mano que le castiga? Si tal ha creído, se equivoca; la condición de los catalanes es la del tigre que despedaza al que le maltrata. ¿Hasta cuándo hemos de morder el freno?, decían unos. ¿Hasta cuándo hemos de ser tratados como esclavos?, decían otros. ¿Somos o no somos españoles?, decían todos. Ministros de Isabel II: los catalanes ¿son o no son españoles? ¿Son nuestros colonos o son nuestros esclavos? Si no los queréis como españoles, levantad de allá vuestros reales, dejadlos, que para nada os necesitan; pero si siendo españoles los queréis esclavos, sea en buena hora, y sea por completo; sea Cataluña talada y destruida y sembrada de sal como la ciudad maldita; porque así, y solo así, doblaréis nuestra cerviz, porque así y solo así venceréis nuestra altivez; así, y solamente así, domaréis nuestra fiereza".

La mateixa lliçño van aprendre a costa seva des de l'atònit Cambó, a qui el rei oferí la presidència del govern a canvi d'abandonar Catalunya, al fracassat Roca, quan la seva "altra manera de fer Espanya" no obtingué ni un diputat a Espanya, i recentment el Rossell que veu blocada la seva pretensió de presidir la CEOE perquè "un catalán no puede presidir a los empresarios españoles" i La Caixa que no pot ni presentar una oferta de compra als accionistes d'Endesa: abans alemanya, italiana o trencada que catalana. Tant és que, com J.M. Àlvarez, facin protestes d'espanyolitat: l'Estat té molt clar els darrers 300 anys qui són els espanyols veritables a protegir, i qui són els que no. No és rellevant quina sigui la llengua o els sentiments nacionals dels treballadors de Nissan; els toca patir perquè viuen i treballen a Catalunya, com els toca benefici als de Valladolid i Palència. La present crisi donarà als ministres espanyols noves oportunitats per escanyar Catalunya i fer mal als interessos dels catalans, de totes les classes socials. Ja ha començat un nou assalt, treure les caixes d'estalvis de l'àmbit regulador de la Generalitat i fusionar caixes entre autonomies, és a dir, que els espanyols es quedin amb les caixes catalanes.

Els compatriotes de Nissan no obtindran res res manifestant-se a Barcelona, ni de la impotent Generalitat; tot allò que siguin problemes a Catalunya i per a les seves institucions afavoreix l'estratègia de l'Estat que els escanya. La protesta i la pressió l'han de fer on cou als ministres espanyols, a Madrid. Allà és on han de mostrar als que prenen les decisions, a Zapatero i a Sebastián, si són com deia el general Prim "un tigre que despedaza al que le maltrata o un perro que lame la mano que le castiga". Mentrestant, l'usuari de la plaça de Sant Jaume, costat muntanya, fa bona la dita de Chaudhuri: la manca de poder corromp, la manca absoluta de poder corromp absolutament.

Alfons López Tena, president del Cercle d'Estudis Sobiranistes

La veu de tothom

Moltes vegades, la discussió sobre la ideologia republicana ha comportat diferencies entre els teòrics republicans. Així, la noció de llibertat, la reivindicació del paper de les virtuts públiques, la defensa d'una noció forta de democràcia, han comportat un continu esforç de definició i concreció que, en moltes ocasions, no ha trobat una resposta unànime.

En el que si s'han mostrat units els diferents teòrics del republicanisme es en la necessitat d'oferir mitjans d'expressiu a tots els col·lectius que conformen la societat.

Aquest plantejament troba les seves arrels en el republicanisme romà, on ja es va crear un cos legislatiu bicameral, capaç de representar tots els interessos socials. Aquest bicameralisme es fonamentava en una cambra capaç de representar a la classe senatorial, i una altra destinada a representar al populus. Ciceró ho definia amb la màxima Potestas in populo, auctoritas in senatu, i aquesta esdevindrà la clau del sistema capaç de afavorir l'equilibri i l'estabilitat que no s'havia aconseguit a Grècia. A Roma el plebeus i els patricis restaven units en un govern mixt, ni plenament aristocràtic ni completament democràtic, on en condicions excepcionals es podia veure solaçat per l'exercici absolut de la autoritat, l'imperium.

D'aquest plantejament, extrèiem una conclusió vàlida, encara avui, i es que si no podem garantir la representació dels diversos sectors socials que conformen la nostre societat en el proces de pressa de decisions, es virtualment impossible assegurar que les normes creades per regular aquella societat reflecteixin l'interès comú. Els romans ho van articular de tal manera que es van assegurar que el poble pogués, no prendre les decisions directament, però si gaudir d'un decisiu dret de vet capaç de tombar qualsevol govern. D'aquesta manera, s'asseguraven que el bé comú no fos desatès.

Cerca als nostres dies canals reals de participació sembla feina difícil, la capacitat de vertebrar el interes comú d'una societat complexa com l'actual no es feina fàcil. Peró la complexitat en la resposta i la implementació d'aquesta necessitat d'involucrar el total de la ciutadania no pot trobar-se amb el pasotisme i l'apatia de les institucions públiques, per més anys que portin governant.

Al·ludir a la participació o a la desafecció envers el sistema a causa de la baixa participació electoral sembla un altre símptoma de que no es vol apostar per una efectiva participació de la ciutadania en un projecte comú de barri, poble, ciutat o país; recordar-se el dia després de les eleccions, cada 4 anys, de la importància de la participació no pot ser més que el reflex de l'esgotament en el poder, de la necessitat, no social, sinó partidista de tenir-ho tot controlat i tranquil.

És necessària una clara aposta per la participació i d'això ens em d'ocupar des de tots els sectors de la societat, sense que ningú, i molt menys les institucions públiques del país s'inhibeixin de la seva responsabilitat. En conclusió, cal fer un esforç tots plegats per crear xarxes que donin veu a tots els sector socials, aquesta complexitat social ha de ser la riquesa de la nostra societat, no el seu jou.

En política no es bo duu les sabates canviades

De vegades aquestes coses ens passen a tots, quelcom no fem bé, quelcom no funciona al nostre voltant i per molt que ens desesperem no trobem el que, fins que algú que s'ho mira en la distancia troba la solució. Una solució que moltes vegades es tan fàcil com canviar-se les sabates de peu, però que el nostre orgull ens impedeix fer, per por al ridícul, o simplement per que el mateix orgull ens fa no baixar-nos del burro.

En política això passa, una i altra vegada, es comencen projectes, que sobre el paper semblen la resposta als nostres mals, peró en la seva execució es mostren poc útils i problemàtics. El problema en política esdevé quan els responsables no son capaços d'admetre que no funciona, quan tothom pot veure que allò no porta en enlloc o que no està gestionant be, però no es fa res, o es fa malament, o es mira cap a altre cantó.

El problema ve quan portes tant de temps governant una ciutat, que t'oblides de les petites coses que fan funcionar una ciutat, oblides el petit comerç que escanyes d'obra en obra, ofegues veïns amb mil molèsties, sorolls i dificultats en la seva vida quotidiana i l'única promesa de que els hi dones es que els quedara un carrer molt xulo en acabat; però t'oblides que els veïns han de viure i conviure, que el seu espai públic es veu limitat i que la perspectiva d'un carrer molt maco no dona de menjar a un comerç de proximitat al que escanyes i dificultes la seva continuïtat i viabilitat.

El problema de tot plegat esdevé quan portes tan de temps governant que t'oblides de la política de proximitat, t'oblides que les grans obres s'han de coordinar per què no siguin més trasbals del que ja representen, ja no es suficient amb promeses d'una ciutat de disseny, la gent vol viure a la seva ciutat, necessita que es garanteixi l'accessibilitat total als espais públics, necessita una bona senyalització intra ciutat, necessita que les obres s'acompanyin de mesures que facilitin els accessos, de senyalització adequada, d'informació constant i pertinent.

El problema de tot plegat es que de vegades portes les sabates canviades peró no et dona la gana de redreçar-ho...