Ciutadania (2)

Pericles potser ens queda massa lluny a tots plegats, però el que heurem de reconèixer es que en llegir el seu discurs a tots ens ha vingut, una miqueta, un flaire de l'altra banda de l'Atlàntic.

En sentir parlar de pàtria, d'honor, de virtut, ens venen al cap imatges dels Estats Units, aquelles imatges que molts desqualifiquen i se'n riuen, on es veu un grup de soldats presentant els seu respecte cap a un company mort embolicat en una bandera de barres i estrelles. La imatge de la nena que orgullosa surt a cantar davant de milers de persones mentre els seus pares i amics la miren entre llàgrimes i el pit omplert de satisfacció.

Potser si que la grandiloqüència de vegades fa que ens quedem estorats davant de segons quin tipus d'imatges. Potser per a nosaltres els bons salvatges europeus aquell nivell d'emotivitat no va en lloc, i un drap i un himne han deixat de fer-nos la fiblada a la pell que senten "allèn de los mares", potser la raó il·lustrada i el nostre cosmopolitisme ens impedeix veure res darrera de tota aquesta litúrgia i aquests símbols, que per a més de 240 milions de persones, representen un plus d'orgull i de sentir-se part de quelcom més gran que ells, que els manté units i orgullosos de la seva pàtria i nació. Potser el que ha permès que una concepció més fresca i propera a la ciutadania triomfi ha estat aquesta capacitat d'emocionar-se.

Crec que ja ho he apuntat altres vegades, però tinc la sensació de que l'esquerra de la vella Europa s'ha quedat sense recursos, porta dos segles apostant fort per la raó il.lustrada, jugant la carta del bon salvatge de Rosseau, i esperant que les masses s'aixequessin darrera la bandera de la raó, la seva raó. Peró les masses no han respost, i a sobre ara els diem que estem molt preocupats per la seva falta de participació fent una tímida autocrítica que a la ciutadania li sona a milonga, una altra vegada, paraules, paraules i paraules.La vella Europa s'ha tornat a quedar enrere, i la seva esquerra s'ha adormit.

Potser si que es demagògic parlar amb grans paraules, fins i tot poc pràctic e irreal, potser si se'ns pot acusar de somniadors, potser si que es carrincló jugar-s'ho tot a la carta emotivitat, però si el missatge no es un missatge buit i ve acompanyat d'una gestió responsable, d'uns forts valors que uneixin la comunitat, premiant la virtut i l'esforç, enfortint els espais comuns, sent radicalment democràtics, defugint els mers debats conceptuals i fent la política des de i per la gent , potser, i només llavors, la ciutadania tornara a emocionar-se...

I crec que ningú no dubta que serà aquesta capacitat d'emocionar la que portarà de nou a les esquerres al poder, com ho ha fet Obama als Estats Units, apropant la política a la ciutadania i sent-la sentir part important, recordant-los que la política la fas o te la fan, i al cap i a la fi, la política es l'art de gestionar allò que es de tots, aquell espai que tots compartim, i per tant, millor que en allò que es meu en pugí dir la meva, no?